Les propietats textuals

LA COHERÈNCIA

La coherència textual és la propietat que dóna unitat de significació al text. Un text coherent presenta un tema central, que constitueix el fil conductor de tot el text, la informació necessària per a entendre'l, i una ordenació precisa. Un text coherent tindrà una unitat de registre, de to i d'estil.
Per comprovar la coherència d'un text, cal revisar-lo, buscar problemes en l'estructuració de les idees i cal comprovar el següent:
- Que el text presenta un sentit global, d'acord amb la intenció inicial.
- Que hi ha continuïtat entre les idees exposades, sense desequilibris ni contrasentits.
-Que cap concepte queda ambigu.
-Que les idees s'han ordenat tenint present què sap i què no sap el destinatari del text i les seves possibles reaccions.
Si es detecta alguna inconcreció respecte dels aspectes assenyalats, cal fer l'esforç de replantejar-se el text ja sigui parcialment o en la seva totalitat.

LA COHESIÓ

La cohesió textual és la propietat segons la qual les diferents parts d'un text estan ben travades per mitjà de mecanismes sintàctics. En un text cohesionat les parts, no tan sols estan semànticament relacionades (és a dir, hi ha coherència entre elles), sinó que a més, apareixen explícitament lligades a través de procediments com els següents:
-Ús de connectors
-El mateneiment de referents a través de la repetició de mots, l'el·lipsi, l'ús de sinònims o la substitució pronominal
-L'ús correcte del signes de puntuació
-El procés anomenat de deficició, que consisteix a intruduir en el discurs un nom encapçalat per un determinant indefinit i, poc despré reprendre'l encapçalant-lo per un determinant definit (article, demostratiu, etc.)
Cal buscar la cohesió del text, és a dir, constatar que cada frase s'adequa a la interpretació de la resta d'oracions prèvies del discurs. Per tant, cal comprovar el següent:
- Que el pas d'un paràgraf a un altre respon a una evolució en el discurs.
- Que els connectors utilitzats serveixen com a senyals dels elements lingüístics.
- Que els signes de puntuació organitzen i equilibren el text.
-Que no hi ha incorreccions ortogràfiques, sintàctiques o lèxiques (a banda de les gramàtiques clàssiques, els correctors informàtics poden ser molt útils).
- Que les convencions s'han utilitzat de manera coherent.

L'ADEQUACIÓ

L'adequació és la propietat textual segons la qual dels diferents elements lingüístics de què disposa l'emissor, aquest tria aquells que encaixen (s'adeqüen) més a la situació comunicativa. Un text correctament adequat presenta un registre formal o informal, segons la situació de comunicació i pertany al gènere textual o classe de document (carta, esquela, epitafi, etc.) que més s'hi adiu.
Per a una adequació correcta d'un text cal tenir en compte els aspectes de presentació, que formen part de l'acabat final: el domini de la veu i del llenguatge no verbal en els testos orals, i la cal·ligrafia, la polidesa, la presència de marges i espais en blanc o la inclusió de diferents recursos tipogràfics en els textos escrits.

LA CORRECCIÓ

La correcció gramatical és una propietat inherent a qualsevol text en què s'utilitzi un registre formal. Les incorreccions poden ser de dos tipus:
1) Els vulgarismes: són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que, malgrat el seu origen genuïnament català i que alguns siguin admissibles en registres col·loquals, el IEC ha considerat innecessaris o poc adients en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes.
2) Els barbarismes són elemenst lingüístics no admesos resultat de la interferència d'una altra llengua (catellanismes, gal·licismes, anglicismes, etc)
Els vulgarismes i els barbarismes poden afectar els diferents nivells lingüístics. Així hi ha errors:
-Morfologics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre o la conjugació verbal.
-Sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l'ordre en què es disposen les paraules a la frase, les constuccions, les pronominalitzacions, etc.
-Lèxics: si es tracta de mots mal formats o d'estrangerismes no admesos.
-Semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té per la interferència d'una altra llengua.
-També es donen errors de prosòdia (pronunciació) i d'ortografia.

El full en blanc, la ment en blanc

Escriure, en contra del que col∙loquialment es diu, no és un art. És una tècnica i, com a tal, es pot aprendre a fer bé, fins i tot com correspon a un mestre. L’art és una altra cosa; i açò sí que és possible que estiga lligat a algun factor innat o adquirit, qui sap. És convenient donar alguna pauta bàsica perquè pugueu confeccionar un text escrit. Resumim les idees que podem arreplegar de la bibliografia que instrueix sobre aquest tema:

a) La primera cosa que has de fer és explorar les raons que t’espenten a escriure: pensa qui n’és el receptor, busca’n el propòsit, defineix l’efecte que vols aconseguir en el receptor, preveu com serà el text que elaboraràs (llarg, curt, quines parts, quin grau de formalitat...). Escriu-ho en un paper, en brut. 

b) Posa fil a l’agulla: ara escriu les idees que et vinguen al cap en un paper. Pots fer‐ho amb un redactat absolutament personal i privat o bé en forma d’una xarxa, unint amb fletxes i ratlles tot allò que estiga relacionat. Prèviament, convé que faces una pluja d’idees per a explorar el tema i extraure’n els mots clau. Potser ara et caldrà organitzar un poc el muntó d’idees que tens escrites en un paper. Converteix‐les en un mapa conceptual; ja coneixes aquest recurs. Amb el mapa 
conceptual podràs anar organitzant les idees per semblança, per relació de causa, d’efecte, de contradicció, etc. Una vegada ho tingues tot ordenat, pots fer un esborrany de l’estructura que podria tindre el text: més o menys, decideix quants paràgrafs faràs servir i què diràs en cada un.

c) Els paràgrafs han de tindre una extensió mesurada: ni molt llargs ni molt curts. Unes 10 ratlles és una bona mitjana. El paràgraf també ha d’estar ben estructurat: ha de contindre una introducció, un cos central on hi ha la informació més coneguda i, seguidament, la informació nova i, finalment, una conclusió o tancament.

d) Les frases igualment han de ser mesurades. Si has de triar, utilitza millor frases curtes que llargues. Més de 30 mots potser és massa. No abuses dels incisos perquè poden desorientar el lector, sobretot si tallen violentament un sintagma: vés a l’essencial. Mira de respectar al màxim 
possible l’ordre canònic de la teua llengua: subjecte, verb i complements. El principi de la frase sempre serà un lloc rellevant: utilitza’l per a col∙locar‐hi coses importants. No castigues el lector amb un excés de nominalitzacions (la vinguda, la destrucció, el manteniment...): l’ús dels verbs sol ser més clar; així tot esdevé més dinàmic i entenedor (vindre, destruir, mantindre...). Però, si us plau, que no siguen gerundis, si no és que expressen un valor de simultaneïtat. També convé que evites sempre que pugues les passives: donen un toc massa formal al text. Ah, si les frases són afirmatives millor que negatives. Finalment, no t’oblides d’usar adequadament els punts, les comes, els punts i comes.

e) Tria amb cura els mots que vols utilitzar: no els repetisques en excés, busca’n sinònims i evita els mots jòquer o buits de significat (cosa, problema, aspecte, element, àmbit, situació; el verbs ser, fer o tindre, etc.). Un pronom feble en el lloc adient alleugereix moltíssim un text. Sigues concret, fes servir mots planers i no t’excedisques amb els adverbis acabats en –ment. I mira d’esdevindre un mestre en la col∙locació estratègica dels connectors textuals. Així indicaràs al lector les parts que té el text i les funcions d’una frase o d’un fragment: en primer lloc, pel que fa a, en altres paraules, d’altra banda, ens proposem de, comptat i debatut, en conclusió, més amunt, etc. Convé que busques un estil personal; ho aconseguiràs, per exemple, sent generós en l’ús de frases fetes i col∙locacions i mesurant l’ús dels termes específics.

f) Pensa en el lector a l’hora de decidir si atorgues més o menysformalitat al teu text, per a fer que li arribe millor, que l’entenga. Per a despertar‐li l’interés, utilitza algun recurs retòric: comparacions, exemples, preguntes retòriques, etc. I tin cura de la presentació formal: utilitza les negretes, les cursives, vigila els marges: per sort, amb qualsevol processador de text ho tens ben a l’abast.

g) Recorda que és molt convenient que disposes d’un bon text que et servisca de model. A més a més, un text no s’escriu a la primera: caldrà que elabores diversos esborranys. Revisa’l, revisa’l i torna’l a revisar. Corregeix la gramàtica i l’ortografia només al final (un bon corrector automàtic, ajuda molt!). I, si pot ser, deixa’l reposar un temps i revisa’l en acabant. O que te’l revisen, que és més còmode. Hi veuràs coses que no havies vist abans.

h) Finalment, sigues conscient del tipus de text que pretens elaborar. No és igual un text argumentatiu, que un d’expositiu, instructiu, predictiu o creatiu. En concret, si el text és argumentatiu, hi hauràs d’exposar els punts de vista, les opinions i els arguments per a persuadir o per a dissuadir. Hi seran importants, per exemple, els nexes que expressen causa (atés que, ja que, perquè...), conseqüència (en conseqüència, per tant...) o contradicció (però, per contra...) i caldrà que estiga molt ben estructurat, amb una introducció, una desenvolupament de l’argumentari i una conclusió clara.

Bibliografia

o CASSANY, Daniel (1987): 

Descriure escriure. Com s’aprèn a escriure, Empúries, Barcelona.

o CASSANY, Daniel (2002): 

La cuina de l’escriptura, Empúries, Barcelona.

o GÓMEZ MONLLOR, Glòria i TOMÀS ROSELLÓ, Marisa (1997): 

Pràctiques d’expressió escrita, Marfil, Alcoi.

o RÍOS, Isabel i SALVADOR, Vicent (2008): 

L’ensenyament del discurs escrit, Bromera‐IIFV, Alzira.

Extret de Va de Bo! C2 (Bromera)

Contrastant punts de vista

Pot resultar ben interessant contrastar els punts de vista, les concepcions sobre l'educació, que ens mostren Jordi Adell i Gregorio Luri en aquests dos textos.

Jordi Adell

Gregorio Luri

Ací el text (Ara.cat)

Mapes conceptuals

És una representació gràfica que té com a objectiu la plasmació de la interrelació de les idees o conceptes que una persona té sobre un tema.

Carcaterístiques dels mapes conceptuals

• Selecció

El mapa conceptual ha de sintetitzar els aspectes més significatius d'un tema i, per tant, cal triar prèviament quins conceptes s'utilitzaran.

• Jerarquia

Els conceptes es disposen de dalt a baix a partir d'un concepte base, la idea central del mapa. De cada concepte poden sortir diverses paraules d'enllaç que lliguin diferents conceptes. Els conceptes aniran de generals a específics i els exemples se situaran al final. Es poden utilitzar enllaços des dels conceptes a recursos externs.

• Impacte visual

El mapa ha de permetre captar ràpidament la idea global, així com les relacions entre conceptes clau. Cal també, que afavoreixi una retenció a llarg termini. És interessant fer servir imatges, colors, tipus de línia que contribueixin a aquests objectius.

Elements que el formen

• Conceptes

Els conceptes són les idees o paraules clau.

Es representen en un gràfic de forma ressaltada. Normalment són substantius o sintagmens nominals. No s'han de repetir.

• Paraules d'enllaç

Enllacen els conceptes i en mostren les relacions. Són preposicions, adverbis, conjuncions i sintagmes verbals.

• Proposicions

Una proposició és el resultat de dos conceptes lligats per una paraula d'enllaç. Les proposicions han de tenir sentit complet. Afirmen o neguen alguna cosa d'un concepte.

• Enllaços creuats

Marquen les relacions entre dos conceptes que se situen en segments diferents del mapa conceptual, és a dir, lliguen conceptes que no es relacionen jeràrquicament. Cal no abusar-ne, perquè l'excés podria dificultar-ne la comprensió.

Font (Wikilinkat)

Ací teniu una miqueta més d'informació teòrica sobre el que són els mapes conceptuals.