Questions Accentuació i dièresi I

1. Què és una síl·laba?
2. I un diftong, què és?
3. Com es classifiquen les paraules pel nombre de síl·labes?
4. Com se separen síl·labicament aquestes paraules: parra, missa, caixa, platja, fetge, dotze, nul·la, cotxe, motle, calla, senya, rebuig?
5. Es pot deixar una lletra sola a final o a començament de ratlla?
6. Quins dos tipus de diftong hi ha? Caracteritza cada tipus.
7. Els aplecs vocàlics ai, ei, oi, ui / au, eu, iu, ou són diftongs. De quin tipus? Per què es diuen així?
8. Els aplecs vocàlics ia, ie, io, ua, ue, ui, uo no són diftongs mai. Veritable o fals? Justifica la resposta.
9. S'escriu "jo estudie", però com és pronuncia "jo [estudíe]" o "jo [estúdie]"?
10. Les paraules acabades en vocal + (e/u)itat, tenen dièresi? Posa'n un exemple.

1. La síl·laba és el conjunt de sons produït en una emissió fònica. A més a més, és cadascuna de les parts que componen una paraula. N’hi ha de dos tipus: síl·laba àtona i síl·laba tònica. La síl·laba tònica és on recau el colp de veu en un mot; és a dir, aquella síl·laba que es pronuncia més fort que la resta, mentre que la síl·laba àtona (o àtones, si una paraula té més de dues síl·labes) és aquella que no es pronuncia tan fort com la tònica però que té una sonicitat menor. Per exemple, al mot rellotge, si fem la separació sil·làbica, trobem que és una paraula que té tres síl·labes: re-llot-ge. Com que no s’accentua, veiem que el colp de veu recau en la segona síl·laba. O siga, es tracta d’una paraula plana, ja que el colp de veu és en aquesta ocasió la síl·laba –llot–.

2. El diftong és la unió de dues vocals pronunciades juntes en una mateixa síl·laba. Per tal d’obtindre un diftong, una de les dues vocals de què consta ha de ser feble o tancada (siga ‘i’ o ‘u’), encara que també poden anar ambdues juntes, i aquesta ha d’anar necessàriament darrere d’una vocal forta (siga ‘a’, ‘e’, o ‘o’). Mai no podem posar dues vocals fortes juntes ja que produiríem un hiat (allò contrari al diftong, on dues vocals fortes s’uneixen o quan una vocal dèbil va davant d’una vocal forta), sempre que no vaja en la mateixa síl·laba amb un mot que incloga ‘g’ o ‘q’ davant ‘u’. Si fóra així, obtindríem novament un diftong.

3. Les paraules es classifiquen segons el nombre de síl·labes en dos tipus diferents: monosíl·labes i polisíl·labes.

Les paraules monosíl·labes solament tenen una síl·laba (exemples: casc, mot, sí).

Les paraules polisíl·labes tenen més d’una síl·laba, i es poden classificar en bisíl·labes (si en tenen dos, com cas-sa, po-ble, su-cre), trisíl·labes (si en tenen tres, com com-ple-ment, set-ma-na, re-llot-ge), o tetrasíl·labes (si en tenen quatre, com ar-qui-tec-te, bi-ci-cle-ta, re-mo-lat-xa). També tenim mots de més de quatre síl·labes, però no són massa freqüents: pentasíl·labs (si en tenen cinc, com ben-a-ven-tu-rat, dic-ci-o-na-ri, set-ci-en-ci-es), hexasíl·labs (si en tenen sis, com es-pon-ta-ne-i-tat, ho-mo-ge-ne-i-tat, pro-pi-o-cep-ci-o), heptasíl·labs (si en tenen set, com des-a-con-se-lla-ri-es, ir-re-con-ci-li-a-ble, re-e-la-bo-ra-ci-o), octosíl·labs (si en tenen huit, com e-lec-tro-car-di-o-gra-ma, in-sa-tis-fac-to-ri-a-ment, ir-re-con-ci-li-a-ble-ment), i enneasíl·labs (si en tenen nou, com e-lec-tro-car-di-o-gra-fi-a, es-ter-no-cli-do-mas-to-i-dal, neu-ro-en-do-cri-no-lo-gi-a).

4. par-ra, mis-sa, cai-xa, plat-ja, fet-ge, dot-ze, nul-la, cot-xe, mot-le, ca-lla, se-nya,    re-buig

5. No, no s’ha de deixar cap lletra sola a final o a començament de ratlla.

6. Quant a diftongs, en tenim de dos tipus: creixent i decreixent.

D’una part, els diftongs creixents es caracteritzen perquè la vocal u va precedida de les consonants ‘g’ o ‘q’ més la vocal (siga ‘a’, ‘e’, ‘i’, ‘o’). En aquest cas, la ‘u’ funciona com a semiconsonant. A més a més, si darrere ‘u’ va la vocal ‘e’ o ‘i’ caldrà posar dièresi sobre la u (exemples: aigua, qüestió).

D’altra part, els diftongs decreixents es caracteritzen perquè les vocals dèbils ‘i’ i ‘u’ van darrere de la vocal sil·làbica i aleshores funcionen com semivocals (exemples: reina, ciutat).

No obstant això, hi ha casos en què les vocals ‘i’ i ‘u’ fan la funció de vertaderes consonants: quan la vocal dèbil va a principi de mot o entre vocals, formant síl·laba amb la vocal següent. Fonèticament, es diu que en aquestos casos ‘i’ i ‘u’ són semivocals (exemples: iogurt, meua).

7. Els aplecs vocàlics ai, ei, oi, ui / au, eu, iu, ou són diftongs decreixents, ja que en aquests casos les vocals dèbils ‘i’ i ‘u’ van darrere de la vocal sil·làbica i llavors funcionen com a semivocals. Col·loquialment, podríem dir que es diuen així perquè els aplecs decreixen, ja que la vocal forta (‘a’, ‘e’, ‘o’) van davant de la vocal dèbil (‘i’, ‘u’), a l’hora de formar diftong, i també perquè una vocal dèbil més una altra dèbil formarà diftong (menys en el cas de l’aplec ii, que no sabem de ciència certa si hi existeix algun mot amb eixa formació, però se suposa que també s’inclou en alguns casos com a diftong decreixent).

8. “Els aplecs vocàlics ia, ie, io, ua, ue, ui, uo no són diftongs mai”. Aquest afirmació és falsa per dues raons. Per una banda, l’aplec vocàlic ui és un diftong decreixent, perquè tenim dues vocals dèbils juntes. En referència de la resta d’aplecs que apareixen a l’afirmació, són gairebé tots hiats, si apareixen tal com són escrits així en mots qualsevols. Per altra banda, podem considerar que la frase no és correcta si a principi de mot inserim una ‘g’ o ‘q’ davant la vocal dèbil ‘u’, formant un diftong creixent, i, en els casos de les vocals ‘e’ i ‘i’ duguen aquestes dièresi. Així i tot, podem dir que els únics aplecs vocàlics que apareixen a la frase que no són diftongs són ia, ie i io.

9. Escrivim “jo estudie” i pronunciem [estudíe] en comptes de [estúdie] perquè l’infinitiu del verb estudiar té la terminació en –iar. Per tal de donar una explicació més justificable, direm que les formes del singular i de la tercera persona del pural del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació acabats en consonant més la terminació –iar són formes planes i, per eixe motiu, no duen accent diacrític. En resum, tots els verbs que acaben en –iar duran el colp de veu a la ‘i’, evitant l’accent diacrític en l’anterior síl·laba (exemples: canvie, copies, estudie, inicia, pronuncie).

10. Les paraules acabades en vocal + (e/u)itat, duen dièresi. L’explicació és la següent: en aquestes terminacions, com que no solen formar diftong, cal fer la separació sil·làbica i, per eixe motiu, la ‘i’ ha de portar dièresi (exemples: deïtat, espontaneïtat, ingenuïtat, perpetuïtat).

Ortografia i sons II

1. Quina diferència de significat hi ha entre xec i txec? Sonen igual les dos paraules?

2. Decideix si falta una n o una m: i_mens, ca_vi, à_fora, tra_via, circu_val·lació, a_nex, co_nectar, i_nocent, so_riure, pre_sa, impre_ta, dece_ni, e_mig, be_parlat.

3. La lletra h no sona mai, però de vegades s'escriu. En quins mots sobra? Hivernacle, horxata, horfe, harmonia, cohet, subhasta.

4. Busca en el manual 10 paraules que tinguen ele geminada (l·l) i que cregues que puguen ser habituals en el vocabulari utilitzat en educació primària.

5. Com a recapitulació final, ompli els buits de les frases següents amb la grafia corresponent. Si no cal posar-hi res, deixa-ho en blanc .

Un investigador privat no ha de tenir miramen___s a l’hora d’encarregar-se d’un cas. L’any pa___at em va arri___ar l’encàrre___ d’investigar la misterio___a desaparició d’una prince___a d’un petit co___tat d’H___ngria. Els pares de la prince___a l’havien enviada a un convent perquè s’educara sota l’estricta vi___ilància de les mon___es. El cas és que un dia l’abade___a es va adonar que no havia a___istit a l’oració de mitjanit, i va ser llavors quan va esclatar l’escànd___l. La meua arri___ada va ser com un raig d’esperan___a, tant per als pares com per a les religioses. Ràpidament vaig fer una enquesta per a saber qui va ser l’última persona que la va veure. Una jove novícia va afirmar que la va observar mentre feia un passe___ solitari per una pla___a propera al convent, i que una mica més tar___ va sentir com s’allunyava un automò___il. Aquesta da___a va fer au___mentar les sospites d’un rapte. Però al dia següent tot es va aclar___r. Un ma___ordom de palau va trobar la xica acompanyada d’un xicot ben plantat a la casa per als convidats. Resulta que la xica s’a___orria al convent i va decidir fugir amb l’ajuda d’aquest jove que ha___ia conegut la se___mana pa___ada en una visita a la ta___erna del poble. Després d’aquest desenllaç impre___ionant, la meua mi___ió havia aca___at.

6. Quina creus que seria la manera d'aprendre ortografia? Reflexiona sobre la metodologia que cregues més eficaç per a aprendre ortografia i millorar-la.

Ortografia i sons I

1. Què tenen en comú les paraules afaitar, avaluar, avaria, rancor i sanefa?

2. Com es diu en valencià asamblea, añorar, estornudar, oruga, maravilla i barniz? Busca ara també l'element comú.

3. Corregeix l'error d'aquestes paraules: ambigüetat, cement, contenedor, eclipse, enfermeria, diabetes.

4. Decideix quina vocal falta en cada paraula: av_rrir-se, cart_lina, esc_pir, j_guet, pl_ma, rèt_l, r_bí, tamb_ret, tít_l, t_rró.

5. Corregeix l'error d'aquestes paraules: bofetada, cautxo, montar, sofocar, soportar, torment. 

6. Les paraules sord, àrab i amarg es pronuncien [sórt], [árap] i [amarc]. Dóna una regla que ajude a saber quan escrivim d-b-g a final de paraula, encara que es pronuncie t-p-c.

7. Recorda les grafies que corresponen a la s sorda i les que corresponen a la s sonora. Tin en compte també les excepcions.

8. Escriu en castellà les paraules: basc, bena, berruga, biga, bolcar, mòbil, rebentar i saba. Digues quin problema ortogràfic s'hi planteja.

9. Decideix quina lletra falta en cada paraula b o v: a_et, a_orrir, a_ortar, ba_a, can_i, casca_ell, co_ard, espa_ilar, es_elt, lla_i, pa_elló, si_ella. Busca al diccionari els mots que no conegues.

10. Per què jerarquia, injecció, jersei, Jerusalem i jeroglífic són excepcions en la regla d'escriure el so marcat en la paraula jove?