Questions Accentuació i dièresi I

1. Què és una síl·laba?
2. I un diftong, què és?
3. Com es classifiquen les paraules pel nombre de síl·labes?
4. Com se separen síl·labicament aquestes paraules: parra, missa, caixa, platja, fetge, dotze, nul·la, cotxe, motle, calla, senya, rebuig?
5. Es pot deixar una lletra sola a final o a començament de ratlla?
6. Quins dos tipus de diftong hi ha? Caracteritza cada tipus.
7. Els aplecs vocàlics ai, ei, oi, ui / au, eu, iu, ou són diftongs. De quin tipus? Per què es diuen així?
8. Els aplecs vocàlics ia, ie, io, ua, ue, ui, uo no són diftongs mai. Veritable o fals? Justifica la resposta.
9. S'escriu "jo estudie", però com és pronuncia "jo [estudíe]" o "jo [estúdie]"?
10. Les paraules acabades en vocal + (e/u)itat, tenen dièresi? Posa'n un exemple.

1. La síl·laba és el conjunt de sons produït en una emissió fònica. A més a més, és cadascuna de les parts que componen una paraula. N’hi ha de dos tipus: síl·laba àtona i síl·laba tònica. La síl·laba tònica és on recau el colp de veu en un mot; és a dir, aquella síl·laba que es pronuncia més fort que la resta, mentre que la síl·laba àtona (o àtones, si una paraula té més de dues síl·labes) és aquella que no es pronuncia tan fort com la tònica però que té una sonicitat menor. Per exemple, al mot rellotge, si fem la separació sil·làbica, trobem que és una paraula que té tres síl·labes: re-llot-ge. Com que no s’accentua, veiem que el colp de veu recau en la segona síl·laba. O siga, es tracta d’una paraula plana, ja que el colp de veu és en aquesta ocasió la síl·laba –llot–.

2. El diftong és la unió de dues vocals pronunciades juntes en una mateixa síl·laba. Per tal d’obtindre un diftong, una de les dues vocals de què consta ha de ser feble o tancada (siga ‘i’ o ‘u’), encara que també poden anar ambdues juntes, i aquesta ha d’anar necessàriament darrere d’una vocal forta (siga ‘a’, ‘e’, o ‘o’). Mai no podem posar dues vocals fortes juntes ja que produiríem un hiat (allò contrari al diftong, on dues vocals fortes s’uneixen o quan una vocal dèbil va davant d’una vocal forta), sempre que no vaja en la mateixa síl·laba amb un mot que incloga ‘g’ o ‘q’ davant ‘u’. Si fóra així, obtindríem novament un diftong.

3. Les paraules es classifiquen segons el nombre de síl·labes en dos tipus diferents: monosíl·labes i polisíl·labes.

Les paraules monosíl·labes solament tenen una síl·laba (exemples: casc, mot, sí).

Les paraules polisíl·labes tenen més d’una síl·laba, i es poden classificar en bisíl·labes (si en tenen dos, com cas-sa, po-ble, su-cre), trisíl·labes (si en tenen tres, com com-ple-ment, set-ma-na, re-llot-ge), o tetrasíl·labes (si en tenen quatre, com ar-qui-tec-te, bi-ci-cle-ta, re-mo-lat-xa). També tenim mots de més de quatre síl·labes, però no són massa freqüents: pentasíl·labs (si en tenen cinc, com ben-a-ven-tu-rat, dic-ci-o-na-ri, set-ci-en-ci-es), hexasíl·labs (si en tenen sis, com es-pon-ta-ne-i-tat, ho-mo-ge-ne-i-tat, pro-pi-o-cep-ci-o), heptasíl·labs (si en tenen set, com des-a-con-se-lla-ri-es, ir-re-con-ci-li-a-ble, re-e-la-bo-ra-ci-o), octosíl·labs (si en tenen huit, com e-lec-tro-car-di-o-gra-ma, in-sa-tis-fac-to-ri-a-ment, ir-re-con-ci-li-a-ble-ment), i enneasíl·labs (si en tenen nou, com e-lec-tro-car-di-o-gra-fi-a, es-ter-no-cli-do-mas-to-i-dal, neu-ro-en-do-cri-no-lo-gi-a).

4. par-ra, mis-sa, cai-xa, plat-ja, fet-ge, dot-ze, nul-la, cot-xe, mot-le, ca-lla, se-nya,    re-buig

5. No, no s’ha de deixar cap lletra sola a final o a començament de ratlla.

6. Quant a diftongs, en tenim de dos tipus: creixent i decreixent.

D’una part, els diftongs creixents es caracteritzen perquè la vocal u va precedida de les consonants ‘g’ o ‘q’ més la vocal (siga ‘a’, ‘e’, ‘i’, ‘o’). En aquest cas, la ‘u’ funciona com a semiconsonant. A més a més, si darrere ‘u’ va la vocal ‘e’ o ‘i’ caldrà posar dièresi sobre la u (exemples: aigua, qüestió).

D’altra part, els diftongs decreixents es caracteritzen perquè les vocals dèbils ‘i’ i ‘u’ van darrere de la vocal sil·làbica i aleshores funcionen com semivocals (exemples: reina, ciutat).

No obstant això, hi ha casos en què les vocals ‘i’ i ‘u’ fan la funció de vertaderes consonants: quan la vocal dèbil va a principi de mot o entre vocals, formant síl·laba amb la vocal següent. Fonèticament, es diu que en aquestos casos ‘i’ i ‘u’ són semivocals (exemples: iogurt, meua).

7. Els aplecs vocàlics ai, ei, oi, ui / au, eu, iu, ou són diftongs decreixents, ja que en aquests casos les vocals dèbils ‘i’ i ‘u’ van darrere de la vocal sil·làbica i llavors funcionen com a semivocals. Col·loquialment, podríem dir que es diuen així perquè els aplecs decreixen, ja que la vocal forta (‘a’, ‘e’, ‘o’) van davant de la vocal dèbil (‘i’, ‘u’), a l’hora de formar diftong, i també perquè una vocal dèbil més una altra dèbil formarà diftong (menys en el cas de l’aplec ii, que no sabem de ciència certa si hi existeix algun mot amb eixa formació, però se suposa que també s’inclou en alguns casos com a diftong decreixent).

8. “Els aplecs vocàlics ia, ie, io, ua, ue, ui, uo no són diftongs mai”. Aquest afirmació és falsa per dues raons. Per una banda, l’aplec vocàlic ui és un diftong decreixent, perquè tenim dues vocals dèbils juntes. En referència de la resta d’aplecs que apareixen a l’afirmació, són gairebé tots hiats, si apareixen tal com són escrits així en mots qualsevols. Per altra banda, podem considerar que la frase no és correcta si a principi de mot inserim una ‘g’ o ‘q’ davant la vocal dèbil ‘u’, formant un diftong creixent, i, en els casos de les vocals ‘e’ i ‘i’ duguen aquestes dièresi. Així i tot, podem dir que els únics aplecs vocàlics que apareixen a la frase que no són diftongs són ia, ie i io.

9. Escrivim “jo estudie” i pronunciem [estudíe] en comptes de [estúdie] perquè l’infinitiu del verb estudiar té la terminació en –iar. Per tal de donar una explicació més justificable, direm que les formes del singular i de la tercera persona del pural del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació acabats en consonant més la terminació –iar són formes planes i, per eixe motiu, no duen accent diacrític. En resum, tots els verbs que acaben en –iar duran el colp de veu a la ‘i’, evitant l’accent diacrític en l’anterior síl·laba (exemples: canvie, copies, estudie, inicia, pronuncie).

10. Les paraules acabades en vocal + (e/u)itat, duen dièresi. L’explicació és la següent: en aquestes terminacions, com que no solen formar diftong, cal fer la separació sil·làbica i, per eixe motiu, la ‘i’ ha de portar dièresi (exemples: deïtat, espontaneïtat, ingenuïtat, perpetuïtat).

L'alfabet valencià

Ací teniu l'enllaç al nostre site de la pràctica sobre l'alfabet valencià. Hi trobareu documents que heu de revisar (especialement la graella amb els sons del valencià però també algunes nocions sobre la cultura, l'universalisme i el localisme). Repasseu-ho!

Adequació de la variació lingüística geogràfica

Hem reflexionat sobre la relació entre correcció i adequació i de la manera com aquests dos conceptes afecten la pràctica docent. 

Sobretot ens hem centrat en la variació geogràfica i en el grau de formalitat. Tots dos estan ben relacionats i, al cap i a la fi, depenen un de l'altre gairebé sempre. 

Què en penseu? Quina conclusió n'ha de traure un/a mestre/a de les comarques valencianes meridionals, d'on som nosaltres? Què hauríeu de tindre en compte a l'aula? Quin hauria de ser el vostre model? Què hauríeu de fer amb el model dels xiquets? Corregir-lo? 

Per a respondre a aquestes preguntes, llegiu aquest document d'un mestre de les comarques de Tortosa. És breu i vos ajudarà molt.

Una guia per a dominar l'estàndard oral

Ací teniu un grapat de reflexions i d'indicacions que vos ajudaran a definir el vostre model estàndard (sobretot l'oral):

Les conjuncions

1. Les conjuncions són elements que relacionen

a) El subjecte amb el verb

b) El verb amb els complements verbals

c) Paraules o oracions

d) Els noms amb els adjectius

2. Identifiqueu les conjuncions dels exemples i expliqueu quin tipus de relació hi ha entre els elements que uneixen:

a) He anat al mercat i he comprat pomes, maduixes i bresquilles.

b) Vols vi o cervesa?

c) Fer exercici cansa, però és bo per a la salut.

d) Para taula mentre jo escudelle.

e) És tan alt com son pare.

f) Si no t’acabes l’arròs, no tastaràs el gelat.

g) Com que no tinc solt, pagaré amb la targeta.

3. Digueu quines formes són correctes i quines incorrectes:

a) Geografia e Història

b) Geografia i Història

c) Deu o onze

d) Deu u onze

4. No s’ha de confondre la forma _________, conjunció adversativa, amb _________, que és la combinació de la conjunció condicional ______ amb l’adverbi de negació _____:

a) ________ vols ceba, no en menges.

b) No sóc Carles, ______ Josep.

c) No vaig anar a Berlín, _______ a Roma.

d) ________ estàs bé no cal que vingues.

5. La conjunció doncs NO té un valor causal; és a dir, doncs no és sinònim de ja que o perquè. Corregiu els exemples que calga:

a) Tens calor? Doncs obri la finestra.

b) Ha suspés molta gent, doncs l’examen era difícil.

c) Finalment s’han comprat un PC, doncs el MAC no els agradava.

d) No ha pogut anar la festa, doncs està malalt.

6. La conjunció com aprofita per a fer comparacions: “Té una esquena com una porta”. Quan volem expressar una causa és recomabable usar la forma com que: “Com que no ha volgut seguir estudiant, ara treballa amb son pare”. Fixeu-vos si els com dels exemples tenen un valor comparatiu o causal. En cas que expressen causa, milloreu les frases substituint com per com que:

a) M’agradaria guisar com la iaia.

b) Com no m’agrada el coent, no en menge.

c) Com t’has gitat després de dinar, ara no tens son.

d) Com heu arribat tard, no heu vist el començament de la pel·lícula.

e) Com no vingues ara mateix, et castigaré.

- Quin valor expressa el com en l’exemple (e)? És un ús correcte? Per quina forma caldria substituir-lo?

7. Traduïu les oracions següents:

a) De no ser por sus padres, se habría muerto de hambre.

b) A ser posible, me gustaría que nos reuniésemos el mes que viene.

c) De no poder llegar a la hora acordada, os llamaríamos por teléfono.

d) No firmaremos el contrato, a no ser que cambiéis la última cláusula.

e) A menos que pueda volar, llegará tarde a la entrevista de trabajo.

Els pronoms febles (III, funcions)

1. Hi ha un pronom molt especial, que no existeix en castellà, que serveix per referir-se a una acció, a un fet poc concret que ja coneixem i que no cal que repetim. Està relacionat amb paraules com ara AÇÒ, AIXÒ o ALLÒ. Quin pronom és?


Escriu 4 exemples d'aquest pronom, dos davant de verb (començat per vocal i per consonant) i dos darrere de verb (acabat per vocal i per consonant/-u).

Aquest pronom, canvia de forma segons on vaja situat?

2. Tradueix cada cas i observa en quins exemples cal utilitzar HO i en quins altres cal utilitzar EL (i les seues variants l', -lo, 'l). Explica'n les raons:

  a. ¡Lo sé! ¡¡Lo sé todo!!
  b. Ese cuento, lo conoces?
  c. Reconozco que no está bien. ¿Tu lo reconoces?
  d. El coche, ¿no lo coges hoy?
  e. Mira qué conejo más bonito. ¿Crees que el mago lo podrá hacer desaparecer?
  f. Eso que dices no lo comprendo.
  g. Ya lo he dicho yo: ¡no comeremos hoy!
  h. Ya lo he hecho yo, el desayuno.
  i. Límpialo. El fregadero está muy sucio.
  j. Tienes que tratarlo con cuidado. És un niño muy sensible.

3. Hi ha un altre pronom, també molt especial perquè no compartim amb el castellà, que serveix per ar eferir-se a una quantitat o una part d'una cosa que ja coneixem i que, per això, no cal que repetim. Tradueix les frases del castellà. No oblides afegir el pronom en aquestes frases en castellà:

  a. Tienes frío. No, no tengo mucho.

  b. Tenéis bolígrafos. Mira, tenemos tres.

  c. No digáis tantos ejemplos. Solo hemos dicho dos.

  d. Compra fresas. Y no compres más de un cuarto.

  e. ¡Coge una!

  f. Ya no necesito más, gracias.

  g. ¡No quiero tantos!

  h. Te pongo la sopa. ¿Tienes suficiente?

  i. He ido al bancal y he recogido nísperos. Te he traído una bolsa.

  k. Ha defraudado diez millones de euros a Hacienda. Yo diría que ha robado diez millones.

  l. ¿Tienes bigote? No, no tengo.

4. Mira el vídeo. Què et pareix l'explicació que s'hi dóna? 

5. Hi ha verbs que serveixen per a atribuir característiques; són ser, estar i paréixer/semblar. Escriu una frase que continue les que tens ací i que utilitze el pronom feble HO. Segueix l'exemple:

  a. Ell és molt sabut. Sí que ho és, sí!
  b. Mira a la llunyania; pareix un poblet.
  c. Està brut?
  d. És el mestre?
  e. Sembla que acabar d'anar-se'n.
  f. Eres feliç?

6. Encara més pronoms febles interessants: n'hi ha un que serveix per a situar en un lloc o dirigir-nos a un lloc, per a referir-se a eixe lloc que ja coneixem i que no cal que repetim. És el feble HI. Imagina el lloc a què ens referim en cada frase:

  a. No hi vages, que està tot ple de fang. / No vages al bancal.
  b. Hi visc durant vint anys. /
  c. Hi has posat les culleres? /
  d. Veges si hi pots arribar. /
  e. Hi tornarà o no hi tornar? /
  f. Hi portàveu els documents? /
  g. T'hi adreces cada dia! /
  h. Hi pujaràs?
  i. Hi accedirem i veurem el paisatge. /

7a. El pronom feble EN també serveix per a referir-se una cosa que relacionem amb l'origen, el punt de partida, el lloc d'on prové. En aquest cas, es relaciona amb la preposició DE. Inventa una frase relacionada amb les que et donem on uses el pronom feble EN per a referir-se a l'origen:

  0. Vinc de la festa. / Jo també en vindria si m'ho hagueren permés
  a. Tornaré del poble demà.
  b. Prové dels boscos americans. /


7b. Un ús molt semblant a l'anterior és el que es refereix al tema del qual s'està tractant. Fixa't que novament està en joc la preposició DE.

  a. Hui es parla de la guerra en aquest programa. / Sí, hui estan parlant-ne en tots els programes
  b. No t'oblides de la conversació.
  c. T'has adonat del que m'han dit?
  d. No t'has de burlar de l'aspecte de ningú.
  e. Es queixa dels aliments.
  f. Parles de molts temes.
  g. Em deixe de treballar el mes que ve.
  h. Vos riureu de la disfressa?
  i. Es recordarà del que li he dit?
  h. Estic segur d'això.
  j. Esteu contents de vindre?

8. Referir-se a un tema qualsevol, es fa servir el pronom feble HI. S'hi relacionen altres preposicions com ara EN, AMB, A. Imagina el tema a què ens referim en cada frase. No oblides la preposició:

  a. Si tu hi renuncies, jo també ho faré. / Si tu renuncies al premi, jo també ho faré
  b. No m'hi aconstume! /
  c.  Hi pense cada dia. /
  d. Hi estic d'acord! /
  e. Creus que hi confia? /
  f. S'hi exposa massa. /
  g. Esperem que no s'hi encabote. /
  h. Si hi dediques més temps, t'eixirà bé. /
  i. Millor que no s'hi interesse tant. /
  j. No hi caic ara. /

9. Per a referir-se a una manera de fer les coses, una manera de ser, hem de fer servir el pronom feble HI. Imagina una manera que s'ajusta a cada frase. Pots usar aquestes opcions: de pressa, decebuts, de valent, amb cotxe, amb alegria, en contra, roig, de sobte

  a. Sí que hi ha plogut, sí! / Ha plogut molt fort.
  b. Hi ha treballat i ha aconseguit el premi. /
  c. Si hi corres, arribaràs a temps. /
  d. Parlant-hi, et posaràs més content /
  e. S'hi senten i això els entristeix /
  f. Si ens hi poses, acabarem malament /
  g. Si t'hi presentes i els espantaràs /
  h. Sempre hi vas? /
  i. S'hi posa cada dia de vergonya. /

10. Hi ha alguns verbs que tenen els pronoms febles EN o HI enganxats. No hi ha possibilitat de llevar-los i no signifiquen res. Afig el pronom que falta en cada frase:

  a. Havia molta gent.
  b. Em vaig a València.
  c. Sense ulleres, no em veig.
  d. S'ha eixit tota l'aigua.
  e. Amb aquest vestit nou no em trobe.
  f. La xiqueta ja s'ha pujat a casa.
  g. Vés-te ja!
  h. No es val!
  i. Anem-nos ja.

Els pronoms febles (II, funcions)

1. Com en castellà, hi ha dos pronoms especials per a referir-se a mi, a nosaltres i a tu, a vosaltres. Quins són? Tria l'opció correcta. 

  a. em, es; ens, es
  b. et, es; ens, es
  c. em, et; ens, vos
  d. em, li; ens, els
  e. em, ens; ens, les

Escriu 4 exemples de cada pronom, dos davant de verb (començat per vocal i per consonant) i dos darrere de verb (acabat per vocal i per consonant/-u). Fixa't en l'exemple:

  i. Em diuen Carles. M'agafen el braç. Vols preguntar-me? Dóna'm una oportunitat.
  ii. Et...
  iii. Ens...
  iv. Vos...

2. Quina opció és més adequada en estàndard valencià?

  a. Vos tinc enveja. Vos agafe el llibre. Ha de tornar-vos la faena. He de prendre-vos la paraula.
  b. Us tinc enveja. Us agafe el llibre. Ha de tornar-vos la faena. He de prendre-us la paraula.

3. Quina és més habitual en els textos formals? Excriu la regla que l'explica:

  a. Se saben moltes coses.
  b. Es saben moltes coses.

4. Relaciona cada exemple amb els seus significats:

  a. No li estires el cabell.
  b. Que no s'estire el cabell.

  i. A ell
  ii. A ell mateix
  iii. A ella mateixa
  iv. A ella

Escriu 4 exemples del pronom reflexiu es, dos davant de verb (començat per vocal i per consonant) i dos darrere de verb (acabat per vocal i per consonant/-u)

5. El plural de li és els (amb les variants formals amb apòstrof i guionet corresponent):

  a. Ell té fam. Li dónes el menjar?
  b. Ells tenen fam. Els dónes el menjar?

Com serien els exemples en femení?

Escriu 4 exemples del pronom els referides a XIQUES, dos davant de verb (començat per vocal i per consonant) i dos darrere de verb (acabat per vocal i per consonant/-u).

6. Hi ha 4 pronoms especials per a referir-se a una persona o un objecte conegut, que ja hem esmentat, que pot ser masculí singular, femení singular, masculí plural o femení plural i que no cal que repetim. Quina de les opcions correspon a aquests pronoms?

  a. el, els, li, els
  b. el, la, els, les
  c. em, et, ens, es
  d. ens, vos, els, es

Escriu 4 exemples dels 4 pronoms reflexius (en total n'has d'escriure 16), dos davant de verb (començat per vocal i per consonant) i dos darrere de verb (acabat per vocal i per consonant/-u). Fixa't en l'exemple:

  i. Agafa el full i el doblegues per a meitat. / Menja't el pastís, o si no, l'alçaré a la nevera. / El cotxe? No vull agafar-lo hui. / Deixa'l ben plegadet, el vestit!!
  ii.
  iii.
  iv.