Actualment, les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) tenen
un paper pràcticament principal en les nostres vides. Aquestes han canviat la
manera d’accedir al coneixement i la forma en la que ens comuniquen amb les persones
que estan al nostre entorn. A causa d’aquest fet, les noves tecnologies ja
formen part dels dissenys curriculars vigents en, majoritàriament, tots els
centres escolars i en tots els nivells. Però, hauríem de preguntar-nos si realment
aquestes noves tecnologies ajuden a l’alumnat en el seu procés d’ensenyança-aprenentatge
o, per contra, és un aspecte que dificulta aquest procés d’aprenentatge.
D’una banda, les TICs ens ofereixen una manera completament diferent d’aprendre.
Presenten la informació de manera molt atractiva, amb l’objectiu d’aconseguir
captar l’atenció dels xiquets/es. A més, faciliten l’accés a la informació,
desenvolupen la iniciativa en l’alumnat i fomenten l’aprenentatge cooperatiu.
D’altra banda, poden causar distraccions i crear addiccions. Moltes vegades
són motiu de pèrdua del temps, mostren informacions no del tot fiables, alhora
que creen aprenentatges incomplets. A més, les TICs substitueixen el paper tan
fonamental dels docents i no permeten la manipulació, frenant la possibilitat
de desenvolupar habilitats físiques.
Com a valoració personal, les noves tecnologies poden ser un bon recurs
didàctic per a treballar a l’aula amb el nostre alumnat i, és possible, que
milloren els seus processos d’ensenyança-aprenentatge. No obstant això, l’ús excessiu
i inadequat d’aquestes poden ocasionar problemes que perjudiquen als xiquets i
xiquetes. Hem de fer-les servir com a complement de la educació, però mai han
de convertir-se en un substitutiu de les metodologies per descobriment i manipulació
que tant ajuden als xiquets/es. Per aquesta raó, hem de fer de les TICs, com
tantes altres coses, un ús mesurat marcant límits a l’hora d’utilitzar-les.
Carla Santana Mateo
Vist
ResponElimina