No fa molt, vaig llegir un article,
en la revista Educar (2010, vol.53/1 11-28) que tractava d’un estudi que havien
fet uns estudiants de la Universitat de Granada conjuntament amb altres de la Universitat
Internacional de la Rioja. L’estudi es basava en una sèrie d’enquestes, a una
població de més o menys 200 alumnes de magisteri, sobre què pensaven de la
inclusió dels videojocs en el procés d’ensenyança/aprenentatge.
Aquest article plantejava les
TIC com a recurs didàctic que millora la pràctica educativa mitjançant
metodologies innovadores que afavoreixen el treball lúdic a les aules. Per a fer
costat a aquesta premissa, s’anomenava a la doctora Leslie M. Miller de la Rice University. Center for Technology in Teaching
and Learning en Houston, que utilitzava el mot ludificació per a referir-se a aquest tipus d’aprenentatge. Millier
(2013) afirmava que l’ús de videojocs allibera norepinefrina, epinefrina y
dopamina en el cervell que fan que
l’aprenentatge siga major. A més a més, que diferents tipus de videojocs
reforcen diferents destreses com poden ser, per exemple, l’òcul-manual, la capacitat
de gestió de recurs, orientació espacial, etc. També competències clau com la
competència digital, la matemàtica o la científica i tecnològica.
Així és que mitjançant el
videojoc, l’alumne pot assolir objectius didàctics amb diferents graus de
dificultat i el/la mestre/a pot seguir el procés dels seus alumnes i donar-los
recomanacions oportunes per a continuar. Fins i tot, poden ser motivats amb premis
badges o insígnies digitals, que
poden mostrar públicament. Al mateix temps, els pares poden seguir, mitjançant
plataformes en línia, les tasques escolars que porten a terme els seus fills i
les seues filles.
De primeres, pareix una
meravella treballar d’aquest mode en l’aula, i en la meua opinió crec que seria
una opció molt vàlida, amb les seues adaptacions per a cadascun dels nivells, des
d’infantil fins a batxiller. Però el plantejament que li donen potser faça que
hi haja competitivitat entre els alumnes, en lloc de solidaritat i companyonia.
Per aquesta raó crec que és un bon recurs i que es pot aprofitar, però cal
tindre molta cura perquè no genere rivalitat.
Altre estudi de la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), coordinat per el catedràtic Joaquín Gairín,
reflecteix també com l’anterior, que els mestres estan a favor de l’ús de las
TIC a l’aula, ja que el model educatiu ha d’avançar al mateix temps que ho fa
la societat i que hi ha una vinculació directa entre la innovació educativa i
el bon ús de les TIC, assenyala Gairín.
Des del meu punt de vista, els/les
mestres cal que estiguen ben formats en les TIC, perquè no es veien limitats en
la seua aplicació a l’aula, a causa del seu desconeixement, i aprofitar-les com
a un bon recurs que pot ajudar a entendre un concepte, per exemple, o a
ensenyar a xiquets i a xiquetes amb dificultats de diferents tipus.
Però, si hem de ser cauts a
l’hora de dissenyar el recurs basat en les TIC, concorde als continguts que s’han d’aprendre, les
necessitats específiques de cadascun dels alumnes, considerant per descomptat, l’etapa
evolutiva en què es troben, etc. Jo em pregunte... Què temps és l’idoni per a
treballar d’aquesta manera a classe? (Em refereix al nombre d’hores destinades
a utilitzar les TIC dins de la programació didàctica). Haurien de tindre en
compte les hores que els infants passen endollats als mòbils, a la televisió o a
les tauletes, fora de l’àmbit escolar? Seria beneficiós incrementar-les o l’escola
hauria de compensar, almenys en l’etapa d’Infantil, aquest abús?
Aquest seria altre debat, i
no vull divagar més del que toca. Tornant al tema d’aquesta reflexió: Les noves
tecnologies serveixen o no per a aprendre més i millor? Com he dit, pareix que
un alt percentatge dels mestres així ho pensa, però en mi parer, això està molt
bé però sempre sabent què tenim entre mans, com utilitzar les TIC de manera
eficaç amb els alumnes i compensant per altra banda, deficiències que pot
generar el seu ús. Com per exemple la forma de comunicar-nos, que ha passat
del contacte físic i visual del tu a tu a la fredor de les pantalles tàctils,
que necessiten emoticones per a completar textos amb un llenguatge nou que es
menja les paraules i que és transmés tan ràpid com d’hàbil i entrenat estiga el
dit de l’escriptor.
En definitiva, crec que hem
de formar-nos com a mestres en les TIC per a usar-les amb consciència i, alhora,
treballar aspectes que podem veure’s
compromesos per l'ús inadequat de les mateixes, com podrien ser la
solidaritat, l’empatia, la democràcia, la comunicació efectiva, el llenguatge,
la sociabilitat, l’anàlisi crítica, etc.
Vist
ResponElimina